Hola, me llamo Joan Martínez y te doy la bienvenida a este espacio virtual
que espero no te defraude.

Soy sacerdote católico, 
me dedico a la filosofía y, a ratos, hago de poeta.
Pero ya desde ahora me gustaría ser tu amigo.

Llengua de foc

Esperit de Pentecosta


Darrera solitud

Fatigat del desert de quimeres i enganys,
i decebut de les seves ensarrones i estafes,
et trobaves aturat a ran del camí.
Amb els ulls dels sentits closos per fora,
captiu al bell mig de tu,
et dolia l’ànima presonera en la fosca de dins.
Abandonares a la nostàlgia del temps
les engrunes d’èxits atapeïts de buit,
els trossets de desitjos de fang esquerdats,
i alguns bocins d’orgull passat.
Et decebia tota fugida de tu cap al món
si havies de retornar de nou vençut
fins al melic en què t’ofegaves.

No passava ni un bri d’aire fresc de llibertat
pel celobert del teu habitacle tancat,
que et retornés l’alè en l’ambient tan carregat
que a tothora respiraves.
No descobries res de nou fora de tu,
i et pesava molt aquest anar i tornar,
desencisat i trist, de tu mateix a tu.
Fa angunia viure una vida que solament vius tu,
i dóna una solitud molt sola.

Tip d’arrossegar-te contínuament,
i aturat a ran del camí pel que caminaves,
et sentires molt sol dintre teu.
Solament et trobaves segur al centre de tu,
isolat dins la teva cambra fosca tan estreta,
en la soledat muda on tan sols estaves tu,
sol en la teva darrera solitud.

La brutícia sempre s’amuntega en llocs tancats,
i n’hi havia un munt dins aquella closca tan teva.
Onades de vida morta havien arrossegat deixalles i escombraries
fins la platja de la teva ànima.
Pedres esmolades pel remordiment,
branques corcades pel dubte,
troncs podrits de tristesa,
branquillons punxeguts d’esglai,
fustes velles esmorteïdes d’avorriment i tedi
i restes de cartons desfets per l’angoixa.

Estaves fastiguejat de submergir tantes penes
en l’aigua enterbolida de l’oblit
per veure com suraven de nou dins el teu cor.

Gran Desconegut

La notícia esvaïda d’un poble
que havia travessat deserts molt ressecs,
guiat per una claror opaca i tímida,
amagada darrere un núvol,
tan sols t’arribava com el soroll tan imprecís
com la remor del mar.
I et semblava estrany i poc clar
aquest bramul de misteriosos encontres amb Déu
en el secret d’una tenda a ran del camí.

En general, els somnis o les il·lusions
arribaven a les fosques a la teva caserna,
i et feien l’efecte d’un murmuri difícil de destriar,
que no et treia aquella tristesa tan teva.
Les trobades d’amagat darrere de màscares de núvols,
o encongides en tendes retallades en penombres,
no eren notícies que il·luminaren gairebé gens el teu cau fosc.

La imaginació, quan té por és un mirall
que deforma la silueta de les coses
i prefereix inventar històries que fumegin per l’aire.
La fantasia embossada és mentidera,
i quan es troba encerclada inventa de tot,
inflant qualsevol xiuxiueig fins que sembli un tro.
I tu havies manat barrar el pas
a qualsevol notícia exterior que esbotzés el teu silenci.

La solitud reclosa és molt sorollosa,
però la tristesa és molt sorda.
Doblegat i resignat en el teu angle fosc,
cobries tota cletxa de llum per evitar que trobés aixopluc,
en el teu refugi, qualsevol espurna d’esperança.
Però sovint el que els ulls no veuen
i les orelles no senten, ho desitja el cor.
I de tant en tant notaves dintre teu, amb molta força,
un desig foll de llibertat,
com una brisa suau que no sabies d’on arribava.

Avesat al teu baf ronyós,
planyent-te tothora del llarg camí
que en tu s’havia aturat,
no et sabies avenir de respirar
aquell oreig fresc d’aire lliure
que ventilava tanta pudor a resclosit.
Aquest afany de llibertat que et naixia dins
era un anhel que res no satisfeia
i que cap cosa no podia ofegar.

El desig de sortir de tu no era gens estèril ni buit,
i et suggeria una presència misteriosa i muda
que et calia aclarir.
Triguem massa i arribem tard per descobrir el misteri.
Mireu què passa, si no,
quan pronuncieu el nom d’una persona estimada.
El nom tan sols apunta el rostre
que fins i tot sembla ocultar-se al seu darrere.
La llum solament forada la boira,
però no l’esvaeix mai del tot;
i el desig mostra amb vigor allò que estima,
i que potser no posseirà mai.

Igual com el nom insinua i posposa el rostre,
la llum no desfà completament la boira,
i el desig mai no posseeix res tot d’una,
així el misteri es demora i tarda.
Després del llarg camí, aturat i encallat al centre de tu,
en la soledat teva de racó fosc tancat,
encara quedava esperança!
L’Esperit és Pare d’orfes que sols troba qui l’espera,
i únicament l’aconsegueix qui el desitja.
I des que planava sobre les aigües del món,
havia alenat aquesta set dintre el teu cor,
on t’esperava al bell mig de tu, mentre tu,
lluny d’Ell, restaves sol en tu.





07/04/2016 09:00:00